El vailet havia entrat d’estranquis i sense pagar. El guarda jurat del museu, sabia molt bé que en Joaquim entrava sens pagar i d’amagatotis, però quan veia al nen absort davant de les pintures, no li deia res i també quedava embadalit observant la criatura. Tothom mirava a tothom, fins i tot ara, nosaltres admirem l’obra d’art, el guarda, el marc, el museu, l’entrada, els ulls d’en Joaquim, les seves mans i el seu pit espitregat. Tots som espectadors del museu. Tots som espectadors de la vida.
Aquesta és la meva primera aportació als Relats conjunts.
7 comentaris:
Si senyor, estic d'acord amb tu, a mi m'encanta observar, no cal dir res, només observar, puc passar-mi hores...
Bona aportació, i que siguin moltes més.Jo també sóc força novata però és divertit i val la pena
Vicky, jo tinc una terrassa a 1 km.
de la Mediterrània. En sóc un espectador. És com un quadre sens el marc. I veig el meu Maresme, els horts, les aus, el blau, el verd. És una joia ser l'espectador del temps. És com ser-ne al mateix temps el protagoniste. Moltes vegades penso que voldria també
volar. Vola...vola...
carlesdetiana@ya.com
Mireia, moltes gracies, si tens un blogg, fesme'l arribar. Jo també tinc un Blogg en Castellà, encara que més petit que en Català, i tinc una poesia que tracte de violetes. Te la dedico amb tot el meu afecte. El blogg en castellà és
salut in pro divisa
Ben cordialment carlesdetiana
Jo també ho miro sempre tot!
I també sóc nou en això de relats conjunts :p És interessant :)
Espectadors de la vida. És cert que ho som i també podem ser actors de la nostra pròpia vida. L'he trobat molt original. Poques paraules i molta profunditat!
Salut!
Hola, tocat del cargol, abans ja t'he contestat, però sospito que d'aquesta porqueria d'ordinador no ha sortit res. Veig que t'agrada en Pau Riba-el meu vehí. Ell viu a Tiana, a la Casa Alta, una masía devant mateix de casa meva. Cada matí veig des de casa, dues coses:
La Casa Alta i la Mediterrània.
Es el Rocar, el centre de l'univers
Al menys el meu. En el meu Blogg, parlo sempre d'aquest indret. Durant anys, quasi be cada día ha estatel meu passeig !
El mon és tant petit...
Publica un comentari a l'entrada