Avui al despatx de Castelldefels, s’ha trobat una carta o una nota perduda de la meva mare. La Dolors me l’ha portada i com podeu veure, no és res important, res transcendent simplement és un missatge d’un temps passat. Només que ens pregunta que què fem i si tots estem bé. És del 28 de Novembre de 1967... ahir.
La mama em pregunta que què feu, i si estem tots bé, em fa un encàrrec tendre, per mi i ara és com una dolça moixaina un petó. Ella ja sabia que la Dolors estava prenyada i em demana que li faci un petó a la panxeta.
Si mama li faré un petó a la Dolors, i també a en Jordi, es a dir a la seva panxeta... meravellós, mama nosaltres també us estimem molt, cada dia més, no saps pas
com us enyorem i com us rememorem.
El "Nihil obstat" del papa és molt d’ell.
Carolus.
Gràcies a tots dos, ahir amb en Enric i en Francesc, vam anar a visitar-vos al cementiri de Castellolí. Com sabeu està tot net i endreçat, vaig dir-vos dues paraules però no em veu contestar... de moment.
Carolus II, Dolors, Jordi, Roger, Oriol, Idoia, Nando, Marta, Fina, Maria, Roger II, Quico, Abril,... de moment no està malament oi...?
Continueu escrivint. Us estima el vostre fill, com sempre...
Carles i Dolors.
4 comentaris:
És maquíssim :-) Quin tresor guardar aquests papers :-) i el Nihil obstat m'ha fet riure :-))
I la manera en que has redactat el post... ostres, últimament m'emociono molt, jo :-))
Bona nit, Carles :-)
Jo diria que la data no quadra.
Tens tota la raó, o es va equivocar o no entenc el petó a la panxeta, embarassada d'en Roger encara no ho estava!
No hi ha res que es perdi, diuen, és que canvia de lloc i ara a vingut a vostres mans... També va bé que els records es despertin en la forma que sigui, tot es necessita per menjar la cullera, la forquilla i si convé el dits, eh, que si? Anton.
Publica un comentari a l'entrada