dimarts, 31 de gener del 2012

EL PORT DE BARCELONA



Sobre la plana perfecta
i arrissada,
el ressol em fa aclucar
la mirada.
El cel romàs com sempre
allà dalt,
tenyint de blau a gris
una aigua estúpida
i calma.

El paradís sempre
a dalt
és amagat per una boira
que no arriba mai a ser
un núvol
i s’aguanta sobre el fibló
d’acer,
en equilibri perfecte.

Els amarratges són abraçades,
forçosos petons d’una terra
que ens desitja,
són els interrogants del viure.
El veler és belluga
i jo, pobre de mi,
no puc allunyar-me de tu,
ni del meu timó,
ni dels teus lligams.
Son tants anys passejant-te...

Foto del port: Francesc Borràs

diumenge, 29 de gener del 2012

L’OCCITÀNIA


A Barcelona m’hi sento com a casa. Amb els meus amics de sempre, hem anat a fer un llarguíssim passeig de nou hores. Ha estat enriquidor i deliciós cansar-nos plegats, descobrint de la mà i paraules d’en Francesc, n’Enric i les nostres esposes (que ara en diuen companyes), recons impossibles que encara romanen a la nostre Gran Vila.

En Francesc és un “cicerone” excepcional que coneix la nostra capital com el palmell de la seva mà. Cesc, fotografia aquest cartell si et plau... Faré un “post” dedicat a la meva Occitània i al meu amic en Joan deu Peiroton. Segur que li agradarà que al sud de les terres Occitanes pensem en ells i amb ell. Per a tu Joan ... un occità nascut a París.

Foto: Francesc Borràs


dijous, 26 de gener del 2012

LA FONT DEL POBLE 1949


La Font del Torrent,
fa una aigua fresca i clara.
Al broll del torrent
hi anem a la vesprada
quan el sol s’acota
sota les muntanyes,
més enllà d’Igualada.

Fa una aigua
fresca i clara,
com el teu esguard
i tan dolça...
com el teu bes.

Les mares de Castellolí
ara dormen sobre la font,
on el sol escalfa,
i on els ocells canten
cançons per la tarda.

El Solei en diuen,
és grog de primaveres
d’argelagues punxents
i blanc de llençols blancs.

Quan sigui gran mare,
i guanyi molts diners
et compraré un càntir,
un d’aquells negres,
dels que fan fresca l’aigua.

Juguem amb barques a les lloses, al costat de la font, on les dones, sempre de negre i amb monyos, renten la roba agenollades, pels rics d’Igualada. Sempre guanyen en Pere i n’Albert a les navals batalles, són dos contra mi. Les barques de fulles de canya, són mes fràgils però mes airoses i sensibles al vent, mentre les orenetes volen tot xisclant a ras d’aigua.
A la roba neta en diuen bugada. Ara, dins dels cubells de zenc, l’embruten una vegada i un altre per capes, amb cendra fosca i la deixaran fins demà que l’esbandiran a primera hora, abans de estendre-la amb cura sobre les argelagues. Mama perquè embruten la roba neta?... perquè ... sempre perquè ... calla nen i em fa un petó. És per blanquejar-la.

Dedicat als meus néts Maria i Roger, que han mostrat interès pel que escric.

dilluns, 23 de gener del 2012

CAPPUCCINO


He entrat al Cappuccino, una cafeteria molt maca de Barcelona, que parlen en català. Era el capvespre i he demanat un te. Jo que sóc de pagès, no sabia que fos tant difícil prendre aquesta infusió.
- De Ceilan, que és te negre de la India.
- El Green Tea, que és te verd de la Xina
- Fruits del Bosc, que és el te amb gust a fruits del bosc.
- El Menta, que és el te de menta de la Xina.
- .....?

Finalment, posant cara de persona entesa i entenimentada, he optat pel te verd. Espero tres minuts. Ja sé que és un pecat, però hi poso sacarina, estic a règim calòric. Estarà massa calent?... No, esta a la temperatura justa. A primera vista, no és massa diferent del que prenc a casa. Vist d’esquitllentes i tombant una miqueta el cap, pot ser si que també és un pèl verdós.

El tasto mmm ... és suau. No és vulgar, mai me n’havia begut cap de tant bo.
Miro el tiquet, tres euros amb vint cèntims per un te. Faig una regle de tres, em surt que aproximadament aquest te va a 266.000 pessetes el Kg. Deu ser pels ports des de la Xina, i jo que vinc de pagès, no estic acostumat a aquestes “delicatessen”. A fora per la Via Laietana passa un pakistanès tot xulo amb el cap embolicat amb un turbant. Li deu fer mal.

Miro la paret de davant i promocionant un Foccia, que és Procciuto, formatge, tomàquet i oli d’oliva!!! Per tornar, hauré d’emportar-me la Visa i el talonari de xecs.

dimecres, 18 de gener del 2012

SÓC FELIÇ


Fa quasi un mes que no m’arriba el senyal de la televisió. Només m’arriben emissions del que en podríem dir emissores escombraries. TV5, Intereconomia, Teletaxi, ...he arribat a la conclusió que potser sigui millor així, gaudint del silenci i trobant la pau. L’únic canal que es pot veure és el Vuit del grup Godó, i la veritat és que també em sobra. Estic de crisi fins el cap d’amunt, quan vinguin els Mossos a desnonar-me els hi diré que passin, els hi donaré les claus i que m’avisin si troben comprador per la casa.

Fa cinc mesos vaig donar-me de baixa de Canal Plus. No ho accepten, volen que pagui la merda que ofereixen vulgui o no vulgui i si no em condemnaran a les penes eternes de l’infern de les cabretes. Segurament deu ser que se m’acosta la crisi dels setanta anys. Podria ser, que com que no vaig passar la dels cinquanta ... ara tot se m’ajunta.

dimarts, 10 de gener del 2012

PLAÇA DE CATALUNYA 1925


Encara no han passat cent anys. La mare, na Maria Palop Palomo se n’ ha assabentat que el baró de Viver, alcalde de Barcelona ha decidit remodelar la gran plaça de Barcelona. Tota bufona amb disset anys, s’emporta el seu germà petit en Vicenç i al seu promès a donar-li la darrera ullada. Sa mare li ha dit que no pot anar-hi sola amb el “novio”, que era el que serà el seu gran amor i marit. El meu pare, l’autor de la fotografia.

La foto no és que valgui gran cosa, però ens mostra com era la plaça fa vuitanta-set anys. Es veu a la cantonada amb Ronda de Sant Pere, la farmàcia i drogueria Vicente Ferrer i Companyia, que després l’animal del Batlle Porcioles va permetre enderrocar, per construir-hi El Corte Inglés. Al menys haguessin pogut conservar l’arquitectura externa!

divendres, 6 de gener del 2012

EL PES DE LA FAMÍLIA


Quan tots estàvem contra en Franco estàvem millor, o al menys, pensàvem que tot seria més bo. Somniàvem en un futur que segur arribaria. Vèiem França tan propera, que ens pensàvem que un dia seriem Europa, la nostra amiga. “El coche más premiado de Europa”, diu la propaganda del GS.

Tothom tenia feina i podíem pujar quatre fills i una sogra sense temor, tots érem una colla de banaus. Però vam pujar un país, vam reconstruir una pàtria treballant més hores que un rellotge. Recordo que mai vaig comptar el meu treball. S’havia de fer i es feia. Arribava a casa cansat, però no ens feia por el futur. Quan acabava la darrera feina a Cadis a les set de la tarda, agafava el meu GS, i d’una tirada fins Tiana... sense autopistes!

Jo crec que els d’aquella generació no estàvem equivocats i penso encara que si tornés a viure faria el mateix. La llàstima és que no tinc més temps. Tinc la mateixa confiança i les mateixes ganes de treballar. El que em manca ja, és temps per dedicar-vos.

Animeu-vos, sé que és dur, jo ja ho he passat tres vegades per aquest tràngol. No deixeu que el desànim niï en els vostres cors. Som un gran petit país, diferent a tots els altres, ara ho veieu... El ministre d’economia ex delegat de Leman Brothers el banc que ha provocat aquest merder, i la “catalana” Chacon”, que vol ser la cap del “Partido Socialista Obrero ESPAÑOL”.

Son les dotze de la nit, me’n vaig a dormir. Els Reis han de fer la seva feina.

dimecres, 4 de gener del 2012

SOBRE EL CASTELL




Només en queden les runes, el baluard ha caigut de vell, i les pedres s’amunteguen per terra. Hem agafat un tros de teula. La portaré a casa, després de tants anys cal que estigui a aixopluc. Encara la guardo, està molt ben feta, ha aguantat des de l’any 961 del naixement de Nostre Senyor, quan la va fer posar el compte d’Aulí, sobre la penya més alta de la comarca. Ara, reposa al costat dels meus llibres. Amb mi per sempre.

A n’Enric li ensenyo el nostre horitzó. Ell assegut, percep amb mi per on començarà la nostra independència i el nostre futur. Jo li dic que allà on assenya-lo... No pensem que estem situats en un punt estratègic. Som damunt la frontera de Carlemany, just sobre la Marca Hispànica i som vassalls de Ramon II, marquès de Gòtia. Comença a albirar-se Catalunya.

Al sud hi tenim Al-Andalus, i la torre dels moros que ens vigilen, són súbdits del califa Abd-al-Rahman III, que morirà a Madinat-al-Zahra a la tardor i de pulmonia.

No sabem que aviat engegarem a fer punyetes l’imperi Carolingi. Ara si, que volem enviar a pastar fang l’imperi Espanyol, per unes raons semblants.

Em sabrà greu per una cosa, al Real Madrid només ens hi podrem enfrontar per la Copa d’Europa.

dimarts, 3 de gener del 2012

DE TIANA A LA PLAÇA DE CATALUNYA


He baixat fins a Montgat, feia fresca. El tren no m’ha fet esperar, podríem dir que quasi m’esperava. La platja està deserta i ve cap a mi, mentre el tren accelera. El sol s’està acotant, el blau s’il·lumina i fosqueja. Tot trontolleja, arribem a Badalona, després de L’ANÍS DEL MONO. La Fecsa aturada, guarda les tres xemeneies, mentre el Tram espera per anar-se’n fins al Zoològic, al Poble Nou.

Una veïna de llavis carnosos, bella, no vol ocultar que és indú, mentre mira el Besòs per la finestra, que per fi baixa net. Unes cases en runes anuncien “Casa en Venda”, segur que de moment ningú la comprarà. Coses del “Marketing”. El tren afluixa, quasi és para... propera estació El Clot- Aragó, correspondència amb... es fa fosc de cop, entrem a les tripes de Barcelona. El veí davant meu, fa cara de mestre d’escola. Llegeix un llibre de plàstic i riu com un foll. Una xinesa al seu costat parla a una màquina que en diuen Mòbil. Una peruana tenyida de rossa, no sé que fa amb una cosa que en és diu Black Berri. Passeja l’index per un vidre.

Dues noietes mores, bellíssimes, amb uns mocadors que en diuen hijab, amaguen els seus cabells, orelles i colls, ben embolicades. Arribem a Plaça de Catalunya, ens aixequem. Les mossetes porten uns pantalons arrapats, més ja no pot ser. Jo me les miro, fan molt de goig. Elles saben que ens les mirem: El mestre i jo... Somriuen i jo també.

En el seient de l’esquerra, un jove amb estètica batasuna, ni se les mira. Jo crec que és una descortesia. Elles ho veuen i s’agafen del braç mentre baixen a l’andana.

Ara, a casa, davant d’això que es diu ordinador, estic pensant que m’han canviat el país, però que no me’l canviïn, ja m’està bé. Aquest estiu passat m’agradaven les russes, avui m’han agradat les marroquines. Com diria la meva àvia andalusa, “virgencita, virgencita, que me quede como estoy Sóc massa vell per aquestes tonteries. Però...

Del Google:

A prop del port

La meva foto
Fotografia. Edición gráfica. Comunicación. Estrategia y Gestión contenidos web 2.0.
En aquest bloc trobareu noticies i imatges de Badalona en general i en particular de la zona del Front Maritim i el Port. Passat, present i futur. Viurem l'evolució i transformació de la façana marítima de Badalona i dels barris que l'integren.

diumenge, 1 de gener del 2012

ANEM A LA FONT


Anem a la font
a buscar un cantiret d’aigua,
fresca hi brolla,
com la teva veu,
com la teva mirada.

A l’estiu dels cinquanta
el vestit estampat
et fa olor a primaveres.

Portes perfum,
de l’hort i ses moreres,
a esbarzer florit
a margarides salvatgines,
a les verdes ortigues,
a fulles de canya,
i a la palanca de fusta
que creuava
el nostre torrent.
Asseu-t’hi mama
escoltem-lo sense dir res.

Avui he tornat
al nostre broll.
No en queda res,
només muntanyes de terra.
El cel però,
és encara tant blau com ahir,
i la música,
son els xisclets
de les nostres orenetes.