LA FONT DEL POBLE 1949

La Font del Torrent,
fa una aigua fresca i clara.
Al broll del torrent
hi anem a la vesprada
quan el sol s’acota
sota les muntanyes,
més enllà d’Igualada.

Fa una aigua
fresca i clara,
com el teu esguard
i tan dolça...
com el teu bes.

Les mares de Castellolí
ara dormen sobre la font,
on el sol escalfa,
i on els ocells canten
cançons per la tarda.

El Solei en diuen,
és grog de primaveres
d’argelagues punxents
i blanc de llençols blancs.

Quan sigui gran mare,
i guanyi molts diners
et compraré un càntir,
un d’aquells negres,
dels que fan fresca l’aigua.

Juguem amb barques a les lloses, al costat de la font, on les dones, sempre de negre i amb monyos, renten la roba agenollades, pels rics d’Igualada. Sempre guanyen en Pere i n’Albert a les navals batalles, són dos contra mi. Les barques de fulles de canya, són mes fràgils però mes airoses i sensibles al vent, mentre les orenetes volen tot xisclant a ras d’aigua.
A la roba neta en diuen bugada. Ara, dins dels cubells de zenc, l’embruten una vegada i un altre per capes, amb cendra fosca i la deixaran fins demà que l’esbandiran a primera hora, abans de estendre-la amb cura sobre les argelagues. Mama perquè embruten la roba neta?... perquè ... sempre perquè ... calla nen i em fa un petó. És per blanquejar-la.

Dedicat als meus néts Maria i Roger, que han mostrat interès pel que escric.