La Fecsa no enganya. Si obrim aquesta porta, ens portarà cap l’abisme on no se’n torna, en mig de llamps roents de mort segura. L’indret tampoc enganya... Passatge dels Pins del Dimoni, amb tota l’emoció de la cosa desautoritzada, privada, vetada, il·lícita, secreta i indisponible. Me’n moro de ganes d’entrar-hi; com deu ser?... Una cova amb teranyines i rats penats amb ullals vermells i ensangonats?
Tornaré cap a casa, hi estaré més segur. Demà, però hi passaré una altra vegada. El cadenat està fermament instal·lat i no es veu feble, els Diables de Tiana no han sortit encara del seu cau i a mi m’agrada passejar cada dia per aquest indret.
La meva Tiana, el meu país estimat, la meva amant, el meu desig... el meu emmerdador de parets preferit.
3 comentaris:
Abans en aquests triangles grocs, apareixia un home travessat pel llamp elèctric aquest. Home, amb tantes coses que diu que poden passar dins i tantes altres més que dius tu, a mi m'agafa por, com pots voler entrar?
NO hi entris no... que les teranyines enrampen, els rats penat, són elèctrics i dels ullals vermells en surten llamps i espurnes per tot arreu...
Aupa Carles! et veig en forma
Publica un comentari a l'entrada