DES DE LES CINC DEL MATÍ

No puc dormir, després de tants dies de festes, menjar, torrons, begudes, vins, néts i família en general, ara el meu cos es nega a seguir les pautes i diu que ell no juga. Refot, que si està bé, ara en la calma de la matinada, sens els crits i brogits de setze persones, totes elles estimades, però setze. D’ací en una hora i mitja, sonarà el despertador de la meva dona i la vida tornarà al seu ritme i ens donarà una treva fins l’Any Nou. Una altre treva fins Reis i tornem-hi. Això va bé, el meu fill petit no hi deu estar massa d’acord, però jo, encara que ell no ho cregui, haig de seguir la meva vida tal i com m’arriba, amb totes les seves limitades avantatges, i les grans limitacions de mobilitat i de malalties. Provaré des d´avui mateix, canviar alguns hàbits, però no n’estic segur d’aconseguir-ho. Podríem dir que la malaltia m’ocupa, però no hem preocupa. La vida ve com ve i així l’accepto. És una exigència de la natura i dels plantejaments, que ens havíem fet, des que vaig començar a cotitzar als disset anys. Que no se’m queixin d’això. Es un contracte entre la societat i jo. Una merda... que no és sostenible, els contractes s’han d’acomplir, els que ara ho neguen, són els que després ho exigiran encara que no hagin complert amb la seva part del contracte. En part, encara que no es pugui dir, a risc de que et diguin de dretes i feixista són uns aprofitats del sistema. No continuo amb aquest tema, estic entrant en política. Adéu, el despertador sona me’n vaig a dormir.