Ara, que encara hi veig,
però que sento la coïssor
de la mort propera,
he esperat el cap vespre
per veure les seves llums,
per veure El Rocar
i per dir-te, t’estimo.
Malgrat que no m’ho diguis,
malgrat que –pot ser- no m’estimis,
vull demanar-te perdó
i donar-te les gràcies
per més de quaranta anys
de la teva vida, quatre fills,
per les teves carícies,
i algun que altre petó.
Ara, assegut a la terrassa,
penso que no ha estat fàcil,
tirar endavant les nostres vides,
i trobar l’eina
per endegar els nostres fills.
Si puc,
dins l’aire de Seralpuc
i si el Gran Mestre m’ajuda,
vetllaré per tu.
Si plores, ploraré amb tu,
i si pots riure –t’ho prego-
m’esvairé per les obagues dels temps.
Romandré molt a prop de vosaltres,
esperant, sense presses,
les teves mans,
la teva carícia
i la teva son.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada