Ahir a Tiana va fer una tempesta, una tempesta d’aquelles del Maresme!. Una tamborinada. No va faltar-hi de res. Llamps, trons, vents i centelles. Ja era hora! La sequera ens matava la gespa i jo no vull regar, amb tota la quantitat d’aigua que falta. Això és molt prosaic, però el temps de pluja, m’incita a tornar a SERALPUC.
Jo, que no sóc monàrquic us explicaré què és Seralpuc. És justament tot el què no he estat i el què no sóc.
Un xic àcrata, una mica revolucionari, amb moltes ganes de viure i d’omplir el temps amb quimeres, és el REGNE DEL MAI , EL REIALME DE LA LLIBERTAT.
Ara, que s’acosten
altre cop els flaires de Seralpuc,
brindem per la mort
li donem gràcies al gran rei
per ajornar-nos l’execució
una altra matinada
Ara deixa’m viure -oh rei!
que encara no he xuclat
la seva saliva calenta
i no he pogut adormir-me
sobre el seu cos nu.
Ara, que tornen a acostar-se
les roses de l’hivern
i el temps, buit de feina
s’omple de melangia,
vull endinsar-me
en el teu tu,
en la foscor del temps,
en la hipèrbole tova
del res,
per anar més lluny,
sentir-me dolçament mort
i embrió del mai.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada