ARA

ARA

Ara, en el silenci,
cercant el sóc
per tot el què no he estat ;
davant la immensa timidesa
del meu ésser,
voldria veure-hi una mica més enllà.

Tot dóna voltes
i passo balanç
d’una vida
i d’un ahir,
que no sé fins quant
he omplert del viure.

Però el buit, poc ple,
de tots aquests anys
em fa témer,
ara, que estic malalt,
que no estigui a temps
per a omplir la resta

Però la por,
realment la por
i la desesperança,
és que no sé què fer.
No sé què haig de carregar
en el magatzem del viure.

Tinc una dona,
quatre fills,
dues joves, un gendre,
tres néts i un projecte de tres mesos.
És suficient....?
Què més puc oferir-vos
apart d’un cor
carregat de dubtes
i un cos vell
que no sap què fer de l’egoisme,
i que potser em guarda
de la meva covardia.

Però demà al matí,
després d’aquest insomni
què haig de dir
a l’espill que m’espera ?
Déu, voldría que em donéssiu una tasca,
però... tinc por, de no poder-la acomplir


Jo Senyor, però ...
espero veure un camí,
fins l’últim instant que em
xucleu la vida.