QUAN MORI...

QUAN MORI, QUE M’ENTERRIN A CASTELLOLI

Quan mori,
enterreu-me a Castellolí,
al costat dels pares,
i prop dels amics.
En un nínxol asssolelllat,
mirant cap a l’Anoia,
sobre l’antiga font.
Just davant d’un vell ametller,

Vull jugar cada dia,
amb barques
fetes de llaunes,
o amb vaixells fets d’escorça
o verdes fulles de canya.

Trencaré un altre càntir
i la dolça mare, amb la misèria
de després de la guerra,
em donarà per berenar una “papotxa”:
un crostó buit i ple de la molla,
sucada amb sal, oli i vinagre.
Que n’és de bo mare!

L’aigua al matí és glaçada
i el pare, etern mestre,
i vençut republicà,
sota la imatge verda
del retrat d’en Franco.

Un dia al mati, la mare,
apuja el so de la ràdio.
La Santa Espina... Dempeus!

Vine a jugar amb nosaltres,
farem les porteries de canyes
a l’era de cal Vaixiné
i si no et va bé,
vine a pelar-te el cul
pels destarrés
a darrera de Cal Forner.

Com plou mare!
mare, perquè plou tant?
Pare, què és una carga? –cent vint litres...
i per què cent vint ?
Pare, què és estimar ?
pare, què es...
Pare, després de tants anys...
el gargall verd, sobre en Franco...
era meu, lliscava avall...
A nosaltres ens lliscava la misèria.

La comuna plena de merda
i el dissabte, amb serradures mullades, neteja.
Tots a escombrar l’escola!.

Poldu, fes-me una espasa de fusta,
que jo, aniré a guanyar la guerra.


Dedicada a tots els meus companys i veïns de Castellolí, de l’escola, vius i morts. Gràcies pares: Senyor Carlos, gràcies senyora María i mercès a en Poldu, el meu amic, conseller en Arts Marcials i fuster del poble.