ROGER

AVUI ROGER ...

Avui Roger
d’amor t’ompliré,
vull viatjar
fins el fons dels teus ulls,
vull viatjar pels corriols
del teu esguard
fins els camins
dels teus horitzons.
Sóc ton pare
i no puc aguantar
el teu mirar.

Pregon, profund ...
que hi tens Roger
en la teva ànima inquieta ?
No sé que seràs,
ni que faràs,
però si sé
que d’amor n’ets el pou,
del mai n’hi ha prou.

Avui Roger
d’amor t’ompliré.

25 de Maig 1977.

ORIOL

ORIOL, ORIOL.

Oriol,
Oriol,
espera encara ...
i deixa’t estimar
que demà
un home et faràs.

Ets tant desgraciat ...
fill on has deixat la sabata?
Cop de puny
al pubis del pare,
somriure dissimulat,
morros llargs
i cara bruta.
Dutxa de ciment,
despenjat i escabellat.

Però quan rius Oriol,
i caps tot a dintre.
Papa per què ...
Mama, què és...
Dolç, tant dolç,
mirada rodona.

Maig de 1977.

AVUI M’HAN CAIGUT LES LLÀGRIMES

Avui m’he despertat tard, m’han despertat unes músiques corals que no podia determinar. He pujat fins la sala d’estar, era la retransmissió pel 33 del concert de St. Esteve de l’Orfeó Català des del Palau de la Música. Llàstima, era quasi bé el final. Dormilega, dormilega... sempre, sempre estàs de pega. Qui de jove no treballa...
De sobte arribem al comiat. Massa tard!! El Cant de la Senyera. Tothom dempeus, jo també, tot sol i com un estaquirot, escoltant en el meu parer l’himne més bell i nostrat de casa, la Dolors estava a la terrassa.
M’han adono que tinc un nus a la gola i que hem cauen les llàgrimes. Hem deixo anar i començo a sanglotar... si algú hem veies es pensaria que tinc demència senil. És probable però no me n’avergonyeixo.
Ara, més que mai, com sempre, Visca la Terra i Visca Catalunya !!!
Desperta ferro...

Bon Any 2008!!

SAPS... MÒNICA...

Saps...
Ahir la rosada impacient,
no va esperar la primavera.

Saps...
Ahir amb l’albada,
un esclat de llum
va fer sortir el sol al matí.

Saps...
l’oreig del vent
fa moure les fulles fredes,
encara és viu
el nostre jardí.

ESPERMA, LLAVOR D'ETERNITAT

Ara ja sabem
que Seralpuc pot començar ara.
Un alè fresc de llibertat,
ens torna a ventejar
el nostre ametller de primavera.
I no tinc por que el vent,
s’emporti les fràgils fulles.
La flor ja esta fecunda
i l’ametlló, cada cop més fort,
porta l’esperma d’eternitat.

El dia que vulguem prendre
el nostre tros de cel,
ja no sentirem
la coïssor malaltissa i gasiva
de l’avarícia en l’estimar.

Som i no cal donar comptes.
La llibertat ve de l’home
i la fidelitat neix
i és fruit del sentiment.

Demà, ens ajaurem a la prada de Seralpuc
i si vols, sobre la flongesa de l’herba,
et besaré,
sota l’ombra fresca del nostre ametller.

DES DE LES CINC DEL MATÍ

No puc dormir, després de tants dies de festes, menjar, torrons, begudes, vins, néts i família en general, ara el meu cos es nega a seguir les pautes i diu que ell no juga. Refot, que si està bé, ara en la calma de la matinada, sens els crits i brogits de setze persones, totes elles estimades, però setze. D’ací en una hora i mitja, sonarà el despertador de la meva dona i la vida tornarà al seu ritme i ens donarà una treva fins l’Any Nou. Una altre treva fins Reis i tornem-hi. Això va bé, el meu fill petit no hi deu estar massa d’acord, però jo, encara que ell no ho cregui, haig de seguir la meva vida tal i com m’arriba, amb totes les seves limitades avantatges, i les grans limitacions de mobilitat i de malalties. Provaré des d´avui mateix, canviar alguns hàbits, però no n’estic segur d’aconseguir-ho. Podríem dir que la malaltia m’ocupa, però no hem preocupa. La vida ve com ve i així l’accepto. És una exigència de la natura i dels plantejaments, que ens havíem fet, des que vaig començar a cotitzar als disset anys. Que no se’m queixin d’això. Es un contracte entre la societat i jo. Una merda... que no és sostenible, els contractes s’han d’acomplir, els que ara ho neguen, són els que després ho exigiran encara que no hagin complert amb la seva part del contracte. En part, encara que no es pugui dir, a risc de que et diguin de dretes i feixista són uns aprofitats del sistema. No continuo amb aquest tema, estic entrant en política. Adéu, el despertador sona me’n vaig a dormir.

EL GALL JOAN I LA GLOBALITZACIÓ

EL GALL ES DEIA JOAN, ES CREIA UN SUPERGALL,PER QUE ERA DEL PRAT, TENIA LES POTES GRISES I FOTÍA 4 QUILOS DE PES.
ERA ALLÓ QUE EN DIRIEM,UN FIGURA FILL I VÍCTIMA D'ALLÓ QUE ARA EN DIUEN GLOBALITZACIÓ: ARA VE NADAL, MATAREM EL GALL I A LA TIA PEPA, LI DONAREM UN TALL...I TANTA, TANTA PROPAGANDA HA ESTAT LA SEVA PERDICIÓ...TANT XULO...!
PRIMER L'HEM DEGOLLAT, I DESPRÉS L'HEM ESCALDAT, LI HEM TRET TOTS ELS SIGNES IDENTITARIS, COM EL CAP, LES POTES, A NIVELL DE GENOLLS, LES PLOMES, L'HEM ESCORXAT, LI HEM ARRANCAT TOTES LES VISCERES AMB LES MANS ,COR, EL FETGE I FINS I TOT ELS COLLONS!!!
DESPRÉS, COM A BURLA I BEFA L'HAUREM DE FARCIR AMB SALSITXES DE PORC , PRUNES, PANSES...I ORELLANES. ELL QUE EN VIDA ODIAVA LES ORELLANES...AIXÒ ES SADISME!!!
I DESPRÉS COM JOANA D'ARC A LA PLACE DU "VIEUX MARCHE" A ROUEN, NORMANDIA, EL PASSAREM NO PER LES FLAMES, SINO
PEL FORN LENT DURANT MINIM 3 HORES -UNA HORA PER QUILO-
AIXÓ HAURIA D'ESTAR PROHIBIT, VA CONTRA TOTES LES
NORMES ÈTIQUES, QUE TANT RECLAMEN ELS ECOLOGISTES I EL
GOVERN TRIPARTIT.
I TOT PENSANT I REMEMORANT EL NEIXAMENT D'UN INFANT A NATZARET,-JUDEA- ARA, JA PASSA DELS 2007 ANYS.
TOTHOM A MENJAR PASTANAGUES!!!

BONES FESTES, TOTES, TOTES A TOTS EL BLOCAIRES

SI NOMÉS

Si només,
l’espera fos l’espera.

Si la contemplació
de caure les fulles,
digués “soc tardor”.

Si les fulles arraconades
i mogudes amb terbolí
d’un mar fossin onades.
Si el mar gris, estúpid i bord,
volgués callar el meu silenci.

Deixa’m cremar les fulles seques...
vull fer fum.
Deixa’m cremar el mar,
deixa’m cremar el silenci.

IDOIA

Idoia, filla, favassa,
pixanera dels crits
de ta mare.
Llençols estesos
i cara ampla,
una abraçada pel pare.
Un petó per ta mare.

Torna'm a mirar Idoia,
dentetes dolces,
una mossegada
de carn molsuda.
Enigmàtica dansarina
d’abraçada amorosa.
Babi Mocosete
i mandrós despertar,
en el castell
de Can Rosés, del teu reialme,
princesa de Tiana.

Tiana, 25 de Maig 1977.

AL MEU AMIC EN TONI

En Toni era amic dels avions, era amic de volar. Quan passejava per sobre de Tiana, normalment al migdia dels diumenges, si estàvem al terrat, ens saludava movent les ales de l’avió. Els meus fills es tornaven bojos, Toni...Toni...

Tu que ets company del vent,
tu que obres els solcs del mai
i llaures pel cel
els camps del viure...
Diguem amic,
que hi has trobat
allà on nosaltres no arribem.
Diguem
què has trobat per fi,
ara que pots volar de la mà del Pare,
darrera del blau,
més enllà de les estrelles.
Vola amic, vola lluny
i diga’ns
on comencen les planures.
Espera’ns cap el tard,
arribarem cansats.
Retrobarem el teu somriure.
Tu que ets company del vent,
tu que obres els solcs del mai
i llaures pel cel
els camps del viure.

Tiana, 27 de Novembre de 1991.

A LA NENA MARÍA GINER I GÓMEZ

Non, non.
Non, non,
nasset constipat
de ta mare.

Non, non.
Non, non,
és dolça, és flonja,
és rossa la barba del pare.

Ablum...
Abluum...,
ulls blaus de nou dia.
Ralet, ralet, ralet...
Tres, tres,
tres dentetes,
Maria.


25 de maig, 1977.

BUSCA DE PARELLA

Ahir a la nit, vaig començar a omplir un qüestionari, d’aquests en que la gent busca parella. Vaig contestar una multitud de preguntes . Les vaig contestar totes amb honestedat, dient tota la veritat i pensant que no tindria respostes. Ailàs!...quina sorpresa, sis formoses femelletes de mes de cinquanta anys, estarien disposades en principi -al menys- a tenir la coneixença, amb un senyor gros i calb de 65 anys, avi, pensionista i que no practica cap tipus d’esport, excepte el d’escriure una mica, pensar i ser espectador del pas del temps.
Contràriament a les meves activitats, les de les meves possibles “partenaires”, són sortir a ballar, anar a fer senderisme, viatjar per tot arreu i passar-ho bé, anant al cinema, al teatre, a restaurants xinesos, navegar i escoltar tot tipus de música, des de la salsa al rock, amb llurs concerts corresponents. Aquestes dones em volen matar!!! Els hi hauré d’adjuntar a més a més, el meu informe mèdic de Can Ruti per què no es portin a engany. Després hauré d’especificar els meus estats de comptes amb “La Caixa”, no em confonguessin amb una altra persona. De totes maneres, el temps transcorregut era massa breu, per que poguessin contrastar dades.
Tot això em produeix tristor. Perquè substancialment, la gent devem estar sols i buits. No tenim temps de veure passar els núvols, ni volem sentir el vent suau i pacient acaronant-nos els cabells o la cara. Els meus pocs cabells són tan blancs...

SERÉ TU AMANTE ... BANDIDO.

Així diu la cançó d’en Bosé, així és com jo voldria ser, però ja quasi no és possible, és ben segur, que caldria una enquesta entre totes les apuntades al “Imserso”, perquè tingués alguna possibilitat de trobar una parella que m’acceptés. Després que m’agradés a mi i finalment que li agradés a la meva dona. A mi la veritat és que sempre m’han agradat les senyores. M’han agradat molt. Sobre tot la meva... Per vocació, jo hauria d’estar catalogat com un “mujeriego”, un faldiller, però un faldiller fracassat i tímid. I això es tradueix -cosa que m’emprenya- en que diuen que sóc simpàtic i molt bona persona... malament, així no anem enlloc. No es pot ser al mateix temps, un cràpula i una bona persona, o si...?
Al menys sóc reconegut com un tipus que no fa mal a ningú, la veritat és que si puc fer un favor, en sóc feliç de fer-lo, però m’agraden les senyores una bogeria. Es que és un ser perfecte, fins i tot ho reconec, les altres també. SOC UN FALDILLER.

NO ET PUC ASSOLIR

No et puc assolir,
és massa llunyana la fita.
Els meus peus cansats i escorxats,
caminen, caminen,
per les dreceres del mai serà.

Però un dia,
quan arribem al nostre port,
jo et faré meva
i tu em faràs teu.
Un dia, en pots estar
ben segura,
arribaràs a Seralpuc.

Si et plau, espera’m
que vinc cansat.
Prepara el jaç per l’amant,
que la palla estigui nova.
Arribaré de matinada,
vull sentir el teu cos calent
i la teva besada mullada.

* Seralpuc és tot el no he pogut ser

NO ÉS UN “CHOLLO” SER DÉU

És difícil ser Déu, és impossible, ja que jo no sóc perfecte. Sóc absolutament ignorant i no sé ni tant sols, el que diré a la fi d’aquesta reflexió. Només sé, que tinc la necessitat d’escriure i dir en aquest instant del viure, el que penso.
En primer lloc sóc viu, sóc una persona amb un cervell que intenta pensar. En aquests moments, no tinc ambicions personals ni desigs de perpetuïtat. La idea de la mort no m’altera, ni em fa por, al menys per ara, tot i que sé, pel meu tipus de malaltia que em podria arribar en el moment menys pensat.
La meva pervivència, són els meus fills i els meus néts. Ells són el meu llegat, la meva projecció, la meva Pàtria. Tot el demés, és la història que s’oblida, es panseix i a la fi, es fa rància. Els meus amics, sé que dins l’escala dels propers temps, aniran desapareixent i com jo, es diluiran en l’espai. A la fi d’una o dues generacions, formaran part de la història difosa, podríem dir de la cultura comuna... de la tradició. La meva família són els meus fills, néts i esposa. Són la cosa més meravellosa que m’ha pogut succeir. No necessito més. I tal com són, amb tots els seus defectes, per a mi, són perfectes. Són ells, inclosa la cunyada amb les nenes, els que han conformat i perfilat la meva existència i els hi dec tot el què sóc i tot el que hem conforma. No demano res més.
En segon lloc tinc la voluntat de deixar una minúscula petjada. Serà vanitat? Abans tot era la feina, ara penso que no és important. És necessària per viure, però no és important. La cosa substancial, són les petites grans coses de cada dia, les decisions que prenem en cada instant i que fan a la fi, la nostre manera de ser i de viure i sobre tot de ser identificats i recordats.
Ser una bona o mala persona té una importància relativa, perquè la vara de mesurar es molt aleatòria. Qui és una persona dolenta, en el conjunt de l’univers? I qui és bona... I perquè?. Jo tinc una gran sort. No soc Déu per jutjar. Sabeu...no és cap “chollo” ser Déu.

carlesdetiana@ya.com

A la doctora Maite

NO PLORIS, NO

No ploris, no
que el temps passat
no et faci història.
Que l’amargor de l’haver dit
un jorn “sí”,
et faci dir ara “soc”
i “no”, cada cop
que et convingui ser lliure.

Mostra-li, amb energia si cal,
que només pertanys a l’espai
i que el temps el faràs tu,
amb la teva voluntat d’ésser.
Que els altres, amb tot cas –i per tu-
farcirem el viure.
I qui estimi,
seguirà fidel a la llibertat,
donant d’un mateix,
tot el que l’amor dels altres
siguin capaços d’entendre.

No et buidis doncs,
ni de lamentacions, llàgrimes,
ni rancúnies.
Pensa amb tot el que et podem
o volem donar,
i guarda petites mesures
del teu odi,
administra-les sàviament
amb amor,
preservant així,
la teva esperança
de viure quan et calgui
el teu jorn.

Dedicat al meu amic Jaume

RIU UNA ALTRA VEGADA

Riu una altra vegada
que l’enyor em corprèn
i cau fins el meu dintre
amb generosa coïssor.

Dona’m el teu riure
i la lluentor dels teus ulls.
Dona’m el teu viure
que quan calgui,
jo compartiré el teu plor

Blanca nit d’espais,
infinit de cossos amants,
mar negre i lluna brillant.
La pau...la pau.

Soc un Dino escamós o un mamut pelut?

Avui la meva dona m’ha portat d’una caixa de ferro de “seguretat”, que estava a terra en el meu despatx a la feina, una relíquia dels meus disset anys. Haig de confessar que és absolutament infumable; és ben veritat que “con Franco” vivíem millor. No podia imaginar, que el que llavors intentava escriure , fos tant dolent i cursi. Però refot, era el temps que jo ja arramblava amb els Platers i la Françoise Hardi, la Pétula Clarc, els Cinco Latinos, en Charles Aznavour i l’estrena del Rock de la Cárcel al Cinema Mariland amb n’Elvis, movent-se com un possès.
Definitivament no he estat tocat pel do de l’erudició ni l’escriptura. Abans de cremar- les o llençar-les, esperaré un temps. Un bon amic m’ha dit que no les llenci, que és un record d’un moment. Concretament una“poesía” és del vuit de Gener de 1963, recordo molt bé la circumstància i va ser després de un “guateque” amb “ponche” d’en Manolito al menjador de Can Cisco Borràs. Feia massa fred encara per anar sota la figuera. Arribant a la pensió ho vaig escriure. No us preocupeu. Si resisteixen el foc, pot ser que “en la intimidad”, i sense gravadores un dia surtin a la llum, amb la meva vergonya,

NIT

Nit
de llarg insomni,
dorms al meu costat.
Núvols blancs
sobre el teu cap.
Jo guardo, vetllo i vigilo
el teu respirar pausat.

Sorolls de tenebres
neguitegen el meu son.
A fora els arbres,
xiulen danses macabres

Un llampec.
Un tro.
L’ensurt.
Els gossos gemeguen

Ja plou, un diluvi de gotes grosses
i la pedra s'estavella,
ragen les teulades.
Clareja, el silenci.
La son,
La pau.

I ELS TEUS ULLS

I els teus ulls
van veure venir la besada
i jo no hi era.
I els teus llavis
van xuclar uns altres llavis
i jo no hi era.
I els teus pits
van florir de joia
i jo no hi era.
I el teu ventre
va desitjar un altre ventre
i jo no hi era.

I jo, que si t’estimava,
no vaig fruir
ni del teu bes,
ni dels teus llavis,
ni dels teus pits,
ni del teu ventre.

Hauré d’esperar
que s’acabi la tardor i l’hivern.
Quan arribi l’abril,
si la meva timidesa ho permet,
et diré que et desitjo.
Si llavors em dius que no,
m’arronsaré d’espatlles
i buscaré un nou camí.

REFLEXIONS SOBRE EL VIATGE A CASTELLA

Ha sigut una estada curta i al mateix temps agradable. Quatre dies han estat bé, molt bé; just per no fer-se pesats. El paisatge, castellà, “ messetari”, auster i monumental. Àvila per mi, la millor. Equilibrada, senyora, amb un pols just i equilibrat de provincianisme. Una vila per gaudir-la i per aprendre a estimar-la. Molt acurada i gens carrinclona, neta, és una vila per asseure-s’hi i anar-la veient de mica en mica, combinant les passejades amb la gastronomia. Cap pintada o graffiti en els murs i parets. Cada dia per sopar començava l’àpat amb sopa castellana, una veritable delícia. Un passeig dins del fred sec i estimulant, feia pair el sopar abans d’anar a descansar. La sorpresa del darrer dia va ser que a l’anar a pagar, el conserge de matinada, parlava un català mes que acceptable. A Àvila us recomano L’Hotel Palacio Valderrábanos a la Plaça de la Catedral. Des d´avui, per mi la capital de les Espanyes serà Àvila i això que no he visitat “el BRAZO INCORRUPTO” de la pobre Santa Teresa de Jesús.

Llàstima de Segòvia, l’aqüeducte una meravella, l’alcàsser és un castell de fades. En Harri Potter s’ho passaria bomba. Però han convertit la vila en un basar, on venen espases, punyals, navalles, katanes japoneses, punyalets de fulla automàtica, d’aquells que serveixen per a matar amb una molla, banderes constitucionals, banderes amb la gallina, banderes amb el “toro de Osborne”, mentre els diaris ens mostraven la ministressa, inaugurant els AVE per totes les Espanyes, dient una quantitat de bajanades que hem feien caure la cara de vergonya. Però els dats pel sac som nosaltres, els catalans insolidaris. Serà veritat que els dolents som nosaltres? Han tingut l’habilitat de fer-nos creure, que a més de ser imbècils i cornuts, el que ens passa es que no sabem administrar les nostres mancances. Això sí, els cartells lluminosos informatius de les autopistes (“iluminadas por supuesto”) ens anaven dient, ACCESO AL VALLE DE LOS CAIDOS CERRADO, era per fer propaganda! El 20–N, tots els falangistes desfilant militarment amb les corones per dintre la Plaça de Cuelga Muros. Quins collons! Quina memòria històrica !

Bé, tornem al turisme... Dissabte turisme a Toledo. “Mi general el Alcázar no se rinde!”. Mes de tot elevat a la enèsima potència. Gallines per tot arreu. Més espases, catanes i estris punxants. Les banderes constitucionals una pura anècdota, aquí també acompanyat de les àligues bicèfales de “Carlos Primero de España y Quinto de Alemania”. Estic cansat i em fa mal la cama, estic temptat de comprar-me una bandera amb un brau i oferir-la a l’ajuntament de Tiana, per hissar-la l’onze de setembre que ve . “La guerra ha terminado”. L’hem perduda.

MARXEM A CASTELLA

Fins dilluns, ens n'anem a Castella; Sòria, Segòvia , Àvila i Toledo a passar fred. Sort que anem amb bons amics. A riure una mica i disfrutar del cochinillo .Seguiu llegint les meves poesies, i si us plau critiqueu-les, però no massa, amb indulgència. El meu Blog en castellà és SALUT IN PRO DIVISA
Adéu
carlesdetiana@ya.com

NÚVOL D'ESTRELLA

Núvol d’estrella
i horitzó de nou dia
i cada dia, dia demà,
esperant que demà torni.

Qui pogués fixar el jorn
i saber que la circumstància
tornés encara,
esperant que mai passés
sabent que sempre passa.
Et torno a veure
i espero que passi,
pensant que el remolí d’espai
em faci el temps més curt
i més llarga l’enyorança.

Núvol d’estrella
i horitzó de nou dia
i cada dia, dia demà,
esperant que demà torni.

REMEMBRANCES PRIMERES DE CASTELLOLÍ

Ara, quant la cosa comença a minvar, al menys en la condició i l’aspecte físic, ara, però que el cervell encara pensa i que m’han ensenyat una mica com manegar un ordinador, vull transmetre a la gent que he estimat i que encara estimo, l’agraïment per haver compartit la meva vida i d’alguna manera haver-la influenciat i conformat. Aquesta idea no és pas meva, l’he copiada del meu fill Jordi, que és una persona sàvia. Serà probablement més avorrit, però intentaré fer un esforç de memòria. Segur que em deixaré a moltes persones, que no me les voldria deixar, però el meu arxiu, no són res més que neurones, que cada jorn no sé quants milions en marxen i que difícilment tornaran.
Els meus primers records son pel Pare i la Mare, les meves dues germanes Maria Rosa i Júlia, els meus companys d’escola, en Pere de Cal Bonhome: Pere Costa i Pelegrí, amic estimat, amic perdut, l’Enric de Cal Justino veí de pupitre, en Josep Maria de Cal Carboner, en Josep Guixà i Serra de Ca la Marieta. Encara sucàvem la ploma al tinter. I el papa de tant en tant preparava una ampolla de tinta amb unes pòlvores.
Persones, grans personatges el meu entendre d’infant, com en Poldu de Cal Fuster i la Mercè la seva dona, la seva filla Concepció, cop de martell! En Jordi el ferrer, ferrer que ferrava, - Jordi, fes-me una rutlla! L’agutzil, en Joan de Ca la Coloma, La Vella Coloma , la seva néta la Josefina, roquera en temps del Rock. En Vicens de Can fogoter... l’Hortènsia. En Cisco de les Cabres, gran filòsof segons el meu pare. N’Isidre de Cal Xic i el seu matxo. La meva gran amiga Valentina, la vella de Cal Patxó, la Carmeta. En Jaume i la Rosita de Can Jaume, la Rosa, l’Eulàlia...les classes a l´escola. En Pol·loni gran paleta, sempre sense presses... pausat. En Mario de l’estanc, ens feia esperar les seves coques de pinyons i d'ametlles regades amb aiguardent. On és la mistela d’en Venanci?
En Miquel de Can Pere Gros, era el més gran de la colla, era quasi bé un xicot gran, amb el seu posat de que ho sabia quasi bé tot... Ho pot ser és que ho sabia?
La Teresa de Cal Grasset amb els seus contes meravellosos a la vora del foc, mentre berenàvem pa torrat amb oli i sal davant la seva llar de foc. La Massiana, que ens ajudava a buscar els bolets que no trobàvem. En Cisco de cal Forner i la Vella Fornera, en Rafel i el seu ordre. En Peret, de La Brillante, un xarop de grosella!
Temps d’Antonio Machín, Jorge Sepúlveda, Marino Marini...Temps de les primeres tímides arrambades, amb les mares i iaies vigilant... després del cinema al centre. Per cert, la primera pel·lícula que es va fer a Castellolí es deia “Diana”.
Un altre persona que no puc oblidar, és en Vicens de Cal Rei, el primer discjokei de Castellolí, amb discs de baquelita... “Santander, eres novia del mar...”
La Festa Major de Sant Feliu a l’era de Cal Caló i a la matinada, tornar a peu pel Catarro. Compte, no us foteu a baix.
Continuarà als 16 anys...

ELS PITS DE LA FILLA

Demà, quan venci mare,
trobaré el marit més galant.
Si filla...demà.

Demà, quan venci mare,
tindré els pits més amants.
Si filla...demà.

La meva cintura, mare
sempre serà de nina.
Si filla... demà.

I el meu cul, mare
el més rodó, el més bonic,
el mes estimat.
Si filla...demà.

Ahir filla, ahir,
havia estat demà.

LA GEISA

Jo tenia una gossa l’any 1978, era una gossa cadella, jove i esbojarrada. Era un problema, per què tot ho trinxava, era un nervi de bèstia, no era pas dolenta, estimava als nens amb bogeria. Pel matí, quan sortíem de casa la lligàvem amb una cadena llarga. Teníem un jardí molt gran.
Al capvespre, en tornar de treballar i els nens de l’escola ens rebia amb tot l’efecte, que era capaç de demostrar. El 2 de gener de 1978, a les nou de la nit, la Geisa no ens va saludar amb els seus habituals lladrucs. Es va enganxar el collar metàl·lic amb un cable elèctric...!

Avui he plorat per un gos...
pobre Geisa, pobre amiga!
T’he trobat travessada
pel llamp de la mort
i penjada per l’eternitat
dels teus goigs.

Els nens...
son els nens !
- vas dir
i pobre boja d’amor,
fidel fins el cansament,
vas tibar i tibar
del fil del mai
i el sempre ha vingut a tu.

Deixem fer-te plorant,
una tomba ben fonda,
en el mig del teu jardí,
a prop dels teus amics,
els meus infants,
perquè escoltis
els seus crits i veus
i dels ocells
els seus cants.

CORREM-HI TOTS

CORREM – HI TOTS.

Aquest últim pont de Tot Sants, i uns quants dies abans, han estat una mica mogudets. Primer, ens truca la nostra cosina, la Joana de Cal Rei, de Castellolí i ens diu que han hagut d’ingressar la tieta Conxita. Se li ha fet aigua als pulmons. Just ara que tanta falta fa al país a ella li sobra. Són coses de la vida o de la mort. Amb les proves adients ens diuen que té una insuficiència coronària.
Amb tot això, ens torna a telefonar la Joana, ha hagut de portar a urgències al tiet Venanci, amb uns dolors molt forts al pit. A les onze de la nit, correm-hi tots, Tito cap a Igualada. La meva dona, el meu fill Oriol i jo. Ens hi trobem a la Joana a la sala d’espera, és un bàlsam veure-la allà. Sort d’ella que els hi ha fet costat constantment. En Venanci, com sempre però fotut. La cadira, absolutament incòmoda, el tracte de “Manual per usuaris d’urgències”, sobre tot a les dotze de la nit.
A les dues de la matinada deixem l'Oriol a Castellolí, jo amb les presses, m’he deixat les meves pastilles, i sense sóc home mort per l’endemà. Cap a Tiana!...
Floristeria. Rams pels difunts. Cementiri de Castellolí. Avis de la Dolors, avi Carles, iaia Maria. Cementiri d’Igualada, avi Pau, iaia Rosa, Hospital Comarcal, per sort la Conxita millora! En Venanci se m’emprenya, com es normal, per un tema dels seus. No sé si pels interessos de les hipoteques!
Tant li fot, ahir la meva cunyada Teresa, ens va deixar marxar i s’hi va quedar sola. La veritat és que jo ja no podia més. Li ho agrairé sempre. Ara fa vint i quatre hores torno ha ser jo i la meva circumstància. Als meus agraïments a totes les meves nebodes , filla i fills coneguts Jordi , Roger, Idòia, Marta i Nando i especialment l’Oriol, que s’hi va quedar.
Esperem que en Venanci aguanti com un home, que faríem sense ell !!...

ROCA ESTRET

Moriré dempeus,
de nit,
i fitant la lluna.
Moriré sol,
i sens angoixa
repetiré els vostres noms.

Moriré, estimant el que ara estimo,
absent fins i tot d’absència
i buit de vida, m’escolaré cap el mai.
Voldria morir caminant,
davant de les obagues,
cap a Roca Estret,
sentint les olors de les vinyes
i el cant etern del meu bosc.

Deixaré, que el vent
em barregi pel torrent.
Vull sentir els seus sorolls,
la frescor de la meva aigua,
de les pedres i dels meus tolls.

Moriré dempeus
de nit
i fitant la lluna.

MIREU COM ES MOU...

Mireu com es mou
el Maresme en el Novembre.
A Tiana, a la Riera d’en Font,
plomalls amb canyes seques
i pollancres groguenques.

Els pardals picotegen
les darreres figues dolces,
mentre la pluja fina mulla el carrer.
Brogit de motors,
cadenciosos, simultanis,
amb sorolls d’aigua trepitjada,
un cotxe darrera l’altre.

Una dona des del balcó,
treu el cap i mira el cel,
arrufa les celles,
es corda la bata
i tanca la porta... - fa fresca –
Instant d’una tarda de tardor.
Es fa fosc.
Una xemeneia treu fum blanquinós,
les persianes, totes verdes,
bateguen,
i el caqui de fruit madur,
roig fluorescent, artificial i tou,
és a punt pel cistell.

Les fulles a terra, rogenques,
tenen un color de tendre moribund,
i fan pudor d’enterrament,
de ciri de cera
i d’aigua beneita.

M'HE COMPRAT UNA PANTALLA

Avui m’he comprat una pantalla nova. És una passada, panoràmica i amb música “sunsurrun”. Un nou ratolí i un teclat que t’hi pots morir. Ara no em cal picar com un desesperat, ni tenir necessitat d’anar a la farmàcia per Vàlium, després de borrar-se’m una pàgina de manera inevitable.
Avui és un dia de reflexió. La meva dona ens ha fet per a dinar un trinxat de La Cerdanya que ens ha deixat a tots més que satisfets, acompanyat de botifarres de La Roca a la planxa, una menja amb gens de colesterol. Quina migdiada de llit!
Demà és un dia de meditació i d’oració, perquè la meva dona per anar a treballar a Castelldefels, ha d’agafar el tren el dilluns. Què passarà... a “ quién dedicará su tiempo libre"?. A quin esvoranc caurà? A on? Es parla que ara ens enviaran un altre Virrei. En Morlan no saben, si ingressar-lo al frenopàtic o que faci una estada a galeres. Tot a compte dels pressupostos generals de la Generalitat. Ara només falta que els conductors dels autocars, ens facin vaga. L’altre dia un d’ells, va comentar-me que –“si esto dura demasiado tendremos que pedir una prima por G.P.S. I aixó que és ?
“Los dias pasan y yo no veo a mi parienta”!
G.P.S.? Si hombre, si, “gastos propios del sexo”.

BELLVITGE CRASH

BELLVITGE CRASH. L’EPOPEIA DE L’AVE. GENUFLECTE.

Avui a l’AVE, li han fotut una altre perdigonada i l’hi han tocat l’andana de BELLVITGE és a dir l’han “tocat de l’ala”. Si fins ara, l’atacaven elements hostils a cel obert, ara, es combinen i l’enemic disposa d’armes secretes: De terra ja portem catorze morts. Per mar ha estat la combinació perversa de la marina enemiga, ens han enfonsat un camió cuba. I a l’aire, ens foten a parir les catenaries.
I no parlem dels aliats Romanesos, que a a la rera guarda, ens rapinyen el fil de coure i actuen com a “quintos columnistes”.
Pobre Zapatero, pobre Montilla, pobre Nadal i pobre Magdalena Álvarez.
Alea Jacta est Catalunya, i si us plau que en Zapa, ni se li acudeixi de no inaugurar els AVE de Málaga, de Valladolid i de Toledo, per que la culpa seria de los “insolidarios catalanes”. Que hi fotarem, som així.
De les cues per anar a treballar en parlaré un altre dia, avui estic ja massa cansat.

VULL DIR-TE QUE T'ESTIMO

Ara, que encara hi veig,
però que sento la coïssor
de la mort propera,
he esperat el cap vespre
per veure les seves llums,
per veure El Rocar
i per dir-te, t’estimo.

Malgrat que no m’ho diguis,
malgrat que –pot ser- no m’estimis,
vull demanar-te perdó
i donar-te les gràcies
per més de quaranta anys
de la teva vida, quatre fills,
per les teves carícies,
i algun que altre petó.

Ara, assegut a la terrassa,
penso que no ha estat fàcil,
tirar endavant les nostres vides,
i trobar l’eina
per endegar els nostres fills.

Si puc,
dins l’aire de Seralpuc
i si el Gran Mestre m’ajuda,
vetllaré per tu.
Si plores, ploraré amb tu,
i si pots riure –t’ho prego-
m’esvairé per les obagues dels temps.
Romandré molt a prop de vosaltres,
esperant, sense presses,
les teves mans,
la teva carícia
i la teva son.

A SOTA EL CASTELL

Trist,
molt trist
i el sol brilla.
Les mosques no paren,
esperant el llamp,
el sol picant i la pluja.
S’apropa la tempesta.

El vent,
sempre el vent,
fa acostar-se un tremolor
llunyà i constant.
De soroll impacient,
de remor rodolant,
sota el Castell,
de batalles llunyanes,
d’infantesa feliç,
d’adolescència enyorada.

Les ires del temps però
no han consumit
la vinya madura i fresca,
on jo,
hauria pogut
trobar Seralpuc.

En Jaume, l’amic,
envellit,
absent i trist
no ha conegut
qui l’estimava.

No he volgut,
ni he pogut passar de l’arc
i de la porta de la vida.
El meu dolor era massa intens
i el seu mirar, sense emoció.

Adéu, Jaume, adéu.
No vull destorbar,
la teva mort segura,
la teva mort propera.
Només demano al Gran Rei
de poder-nos retrobar
altre cop i amb joia,
en les vinyes fresques
i serenes de Seralpuc.

Trist, molt trist
i el sol brilla.

Castellolí, 25 de Setembre de 1978.

EL MAR VOL APROPAR-SE

El mar vol apropar-se.
Són mil talps,
cent mil lloms
de rates d’aigua,
que es belluguen per un mar oliós,
que escolta passar els avions...
Brithis, Ibèria, Lufthansa...
Soroll sord, xiulejant.
I altre vegada el silenci.

El cant constant de la mar,
el moviment etern,
l’horitzó
sempre fix i rodó.

I jo ?
I tu ?
El mai,
l’espai,
l’esglai,
El déu,
el rei,
l’esclau.

Demà,
si encara ets jove
i les forces t’acompanyen,
el cor haurà vençut el cervell,
desenterra’m els ossos
de la platja i pregunteu-los-hi
el camí de Seralpuc.

CARPE DIEM

CARPE DIEM de Horacio y Alberto Sánchez..

Alberto, mi amigo y vecino del alma. Alberto........., me ha conminado creo, ha ser mas activo .”Carpe diem”, una frase de nuestro viejo amigo Horacio. En castellano viejo, significa, aprovecha, disfruta el momento. Esto es exactamente lo que trato de hacer, quizá, te refieras a que me cuide un poco del jardín, de nuestro jardín, del césped, de la gardenia, de los pitus porum, del algarrobo .
No querido , que lo rompo, los palmitos de “Garraf, los traje yo
y un conjunto de animales y bestias vegetales que provocan el gozo “de n’Alberto”, no constituyen en este momento mi orden de prioridades. Alberto es un personaje extraordinario. Un andaluz de pura cepa nacido, criado y alimentado en Llavorsí, Lleida, antes del cruce de carreteras, que a la derecha nos conduce a uno de los lugares más maravillosos de Catalunya, es decir del mundo mundial, universal y cósmico.
A mis lectores, no os perdáis venir un día al lugar de nacimiento de Alberto Sánchez Bravo, ni a sus alrededores, Tirvia, Alins , Àreu y podréis andar hasta “La Pica d’Estats”... Increible, no hace falta subir al Anapurna.
Desde allí, podréis luego subir hasta El Monteixo, pero no se os ocurra mirar a la derecha, os podría venir, como a mi me vino, “un vértigo de derechas”.
Pero, yo hablaba de Beto, que es como le llama mi nieto al susodicho Sánchez, consejero espiritual, y liante político. Es la mezcla de un gallego en medio de una escalera y un cura confesando a la Angelina Jolie.
-Dime, hija mía, dime...
Con Alberto, seguro que se lo cuenta todo. Pero sin faltar y sin acto de contrición.
Suerte tiene de su mujer, Paqui la divina por lo de Dios, su apellido. Alberto vuela, su mujer lo agarra y una vez al año nos da de cenar a toda la “colla” choricillos de Castro con un buen vino amontillado, ah... morcilla y flamenquines. Y aquí, que tiene que ver Alberto, profesor en Montgat conmigo y con Horacio. Os dais cuenta, en estos momentos ya no sé si estoy en Castro, en Llavorsí, en Tiana o en medio de una escalera..

EN MARAGALL

Jo de fet, no he estat mai un Maragallista, no l’he votat mai, però sempre ha estat la meva segona opció en la rebotiga personal i fins ara secreta. La seva imprecisió, barrejada amb la tristor seriosa de la seva mirada, tenen un quelcom atractiu, un quelcom subjugant. Tant li fot les seves Maragallades, tant li foten les seves fugides en davant i sovint , els seus bons i mals humors. Tant li fot, és en Pascual .
De totes maneres, és un polític que mai s’ha cregut que realment ho era. Ell està per sobre de la política, per que ell, com el seu avi es un pensador, un filòsof, un poeta. El seu cap, corre més que la realitat en la qual viu i els esdeveniments no el poden seguir, i quant arriba el fet pensat, el seu cervell, ja esta dues passes més endavant. I tornem-hi. Es una mena de “ritornel·lo” constant. En Maragall no ha tingut mai la sort de tenir al seu costat, uns col·laboradors que estessin a la seva alçada i sabessin comprendre el personatge que tenien al costat . Ni en Raventós, ni n’Obiols, ni en Narcís Serra han estat capaços d’entendre que en Pasqual té l’ànima de poeta i pensador visionari.
Realment, és un desastre la seva malaltia, ens perdrem el gran visionari del socialisme català. Només li desitjo, que no es deixi entabanar per en Zapatero ni per les idees d’un Partit europeu, que no el portarà –penso– enlloc. I que lluiti per la seva salut. Tots estarem amb ell.
Que pensi com arreglar Catalunya des de la perspectiva del temps, - l’altre dia el meu fill Oriol, que és molt savi, va dir-me :
- Vols dir que en aquest país no trobaríem a deu persones sàvies que podessin planificar i pensar, què s’ha de fer en els propers deu anys?
Salut, Pascual!

SÉ QUE SÍ

SÉ QUE SÍ

Sé que sí
però és que no...
Sé que tu vols,
però també sé
que no saps sí...

Vull que sàpigues
que jo sí
malgrat tot.
Que jo espero,
malgrat no.
Que jo et desitjo,
malgrat jo.
No vull res
i ho vull tot
malgrat ells.

Que som nosaltres
i som tots dos,
malgrat tots.


SURT EL SOL.

Onades,
les onades deixen
en els meus peus,
despulles que la mar rebutja,
suaument sobre la platja.

Un tros de nina,
un tronc pelat i sec
i un sentiment
que em domina.

Ara torno amb mi,
la mar per un instant
retorna al silenci.
Fa fresca
i el vent humit
em colpeja la cara.
Les meves petjades
tot just caminant,
son esborrades
pel vent de llevant.

Surt el sol
i l’aigua gris
es torna verda.
Espurnes de sorra blanca
fereixen els meus ull
i una gavina s’envola
des de una aigua
salada i freda.

NO VULL PENSAR

No vull pensar,
no vull sentir el vent
del teu anhel.
El meu cos
és massa humil,
per emprar
la teva mel.

Demà,
quant desperti el nou dia
i sentis en el teu pit
un ressò de melangia,
si encara penses en mi
i si encara creus que m’estimes,
jo, et prendré el teu neguit
i et donaré ma follia.

QUAN MORI...

QUAN MORI, QUE M’ENTERRIN A CASTELLOLI

Quan mori,
enterreu-me a Castellolí,
al costat dels pares,
i prop dels amics.
En un nínxol asssolelllat,
mirant cap a l’Anoia,
sobre l’antiga font.
Just davant d’un vell ametller,

Vull jugar cada dia,
amb barques
fetes de llaunes,
o amb vaixells fets d’escorça
o verdes fulles de canya.

Trencaré un altre càntir
i la dolça mare, amb la misèria
de després de la guerra,
em donarà per berenar una “papotxa”:
un crostó buit i ple de la molla,
sucada amb sal, oli i vinagre.
Que n’és de bo mare!

L’aigua al matí és glaçada
i el pare, etern mestre,
i vençut republicà,
sota la imatge verda
del retrat d’en Franco.

Un dia al mati, la mare,
apuja el so de la ràdio.
La Santa Espina... Dempeus!

Vine a jugar amb nosaltres,
farem les porteries de canyes
a l’era de cal Vaixiné
i si no et va bé,
vine a pelar-te el cul
pels destarrés
a darrera de Cal Forner.

Com plou mare!
mare, perquè plou tant?
Pare, què és una carga? –cent vint litres...
i per què cent vint ?
Pare, què és estimar ?
pare, què es...
Pare, després de tants anys...
el gargall verd, sobre en Franco...
era meu, lliscava avall...
A nosaltres ens lliscava la misèria.

La comuna plena de merda
i el dissabte, amb serradures mullades, neteja.
Tots a escombrar l’escola!.

Poldu, fes-me una espasa de fusta,
que jo, aniré a guanyar la guerra.


Dedicada a tots els meus companys i veïns de Castellolí, de l’escola, vius i morts. Gràcies pares: Senyor Carlos, gràcies senyora María i mercès a en Poldu, el meu amic, conseller en Arts Marcials i fuster del poble.

BIENNAL DE VENÈCIA

Estic fastiguejat amb la política, els polítics, els mitjans de comunicació i potser, amb mi mateix. Sempre donant la volta a les mateixes coses. La qüestió, és anar embolicant, si pot ser empastifant, amb la merda més pudenta possible. Jo em pregunto, si aquesta gent és conscient del mal que fan amb les seves veritats, amb les seves mentides, inconcrecions i vacil·lacions.
Davant la veritat de que no ens havien convidat d’anar a la Biennal de Venècia, en Bargalló dimiteix. El govern de la Generalitat no li ho accepta i ell diu: D’acord doncs ja no plego. La meva dignitat queda salvada! I el Govern del país amb el cul a l ‘aire. No entenc res. Arriba un moment que “DE TANTO MAREAR LA PERDIZ” (de tant fer ballar la guatlla) ja no em recordo ni del nom dels personatges. És una vergonya. Tornaré a la poesia, al menys tot es una mentida de veritat.
Com dèiem en els jocs de petits -:UN, DOS, TRES...SALVATS...!!!

DEIXEU-ME PLORAR...

Deixeu-me plorar l’absència
d’un temps que no tornà.
Deixeu-me escoltar el bram constant
d’un mar sol,
sense el vent de Seralpuc.

És llarg aquest viatge
vers el regne del mai.
Si em dones la mà... oh rei!
seria fort una altra vegada,
però és tan sola
la seva companyia,
és tant distant el seu estimar...

Si moro abans d’arribar,
no em deixeu sol
en el vaixell.
Recolzeu-me prop de la platja
i abans de colgar-me,
sentiu el meu amor
i cerqueu el meu esperit.

Estaré amb tots vosaltres,
respirant el vent de Seralpuc.

DIGUES-LI QUE NO HI SOC.

Digues-li que no hi sóc,
que la meva vergonya
no em fa ser bord
a un sentiment perenne.

No puc pensar
amb l’ahir ,
que hem fa avorrir l’avui,
tot pensant que el demà,
serà -qui ho sap-
menys pitjor
que un dia darrera l’altre.

Les mateixes paraules
i el viure cada jorn
amb l’egoisme del pobre.
Al menys,
si fos més imbècil,
tindria l’urc presumptuós
del botifler.

Vine, agafa
els estris de viure
i digues-li al rei
que vens amb mi.
Sortirem demà al matí,
després de tenir-nos
vers al camí de Seralpuc.

VINE...

Vine, deixa’m xuclar el teu bo,
vull despenjar-me fins a les teves planures
i assedegar-me en les teves fonts.
Vull acariciar la teva herba
i escoltar en el teu ventre
els teus batecs, els teus sorolls.

No riguis no,
que encara ets verge,
i estimo encara
la vermellor
del teu rostre.

Demà,
quan hagi xuclat
la negror del teus pits
i la teva prada floreixi,
riu ben fort amb mi.
tal vegada haurem
arribat a Seralpuc.

TARDOR A TIANA

Ahir a Tiana va fer una tempesta, una tempesta d’aquelles del Maresme!. Una tamborinada. No va faltar-hi de res. Llamps, trons, vents i centelles. Ja era hora! La sequera ens matava la gespa i jo no vull regar, amb tota la quantitat d’aigua que falta. Això és molt prosaic, però el temps de pluja, m’incita a tornar a SERALPUC.
Jo, que no sóc monàrquic us explicaré què és Seralpuc. És justament tot el què no he estat i el què no sóc.
Un xic àcrata, una mica revolucionari, amb moltes ganes de viure i d’omplir el temps amb quimeres, és el REGNE DEL MAI , EL REIALME DE LA LLIBERTAT.

Ara, que s’acosten
altre cop els flaires de Seralpuc,
brindem per la mort
li donem gràcies al gran rei
per ajornar-nos l’execució
una altra matinada

Ara deixa’m viure -oh rei!
que encara no he xuclat
la seva saliva calenta
i no he pogut adormir-me
sobre el seu cos nu.
Ara, que tornen a acostar-se
les roses de l’hivern
i el temps, buit de feina
s’omple de melangia,
vull endinsar-me
en el teu tu,
en la foscor del temps,
en la hipèrbole tova
del res,
per anar més lluny,
sentir-me dolçament mort
i embrió del mai.

ANIREM

Anirem cap a altres terres,
però el mar és sempre el mateix .
sempre guarda el regust
del passat que mai passa .

Demà, serà ahir, demà-passat
i l’ombra feixuga
d’un altre dia
inexorablement cau
cada capvespre.

Escorcollaré les meves butxaques,
cercant-hi l'escalfor molsuda
de la mà del pare,
i el teu bes a la mà.
I al hivern, el gust a mel enrocada.
El pare cridant,
-collons per ço Maria !-,
el pare estimant.
El gel, el fred
i els tremolors de la post guerra.

Mare ,
no et moris i a peu aniré a Montserrat.
Una, dues, deu vegades
i després cap.
Perdona’m, Rei del Sí,
Però estic cercant Seralpuc.
No et malfiïs,
si encara no el trobo.
Estic perdut,
el camí és molt llarg
i encara no sé
qui voldrà venir amb mi .

MIRA EL CEL COM ESPURNEJA

Mira el cel com espurneja
i el vell, de blanques celles,
amb un paquet a la mà
cada dia fa el seu tom,
seguit d’un gos
més ancià encara.

Demà tornareu...?
si demà torneu, avi,
us buscaré a la Plaça dels Enamorats
el millor banc i el millor sol
i li diré al vent que es pari!

Però torneu demà amic...!,
i expliqueu-me altra vegada
aquella història,
del jove republicà.
d’una guerra dissortada,
d’un exili,
d’en Macià
i d’en Companys.

ARA

ARA

Ara, en el silenci,
cercant el sóc
per tot el què no he estat ;
davant la immensa timidesa
del meu ésser,
voldria veure-hi una mica més enllà.

Tot dóna voltes
i passo balanç
d’una vida
i d’un ahir,
que no sé fins quant
he omplert del viure.

Però el buit, poc ple,
de tots aquests anys
em fa témer,
ara, que estic malalt,
que no estigui a temps
per a omplir la resta

Però la por,
realment la por
i la desesperança,
és que no sé què fer.
No sé què haig de carregar
en el magatzem del viure.

Tinc una dona,
quatre fills,
dues joves, un gendre,
tres néts i un projecte de tres mesos.
És suficient....?
Què més puc oferir-vos
apart d’un cor
carregat de dubtes
i un cos vell
que no sap què fer de l’egoisme,
i que potser em guarda
de la meva covardia.

Però demà al matí,
després d’aquest insomni
què haig de dir
a l’espill que m’espera ?
Déu, voldría que em donéssiu una tasca,
però... tinc por, de no poder-la acomplir


Jo Senyor, però ...
espero veure un camí,
fins l’últim instant que em
xucleu la vida.

EL REI, LA MONARQUIA I JO

EL REI, LA MONARQUIA I JO.

Des de sempre he estat Republicà; però jo no milito en cap partit favorable a la República Espanyola. Senzillament perquè, jo humilment i amb tot orgull sóc català.
No més català. No soc catalanista. No sóc separatista i soc favorable a que Catalunya sigui uns república. De què pebrots m’haig de separar si jo, ja em sento lliure.
Altre cosa es, que pretenguin treure’m la llibertat. No ho aconseguiran, sóc massa vell, i tinc molta paciència i poc temps.
I que hi te de veure el Rei amb tot això? . Jo vaig ésser un, entre moltíssims que pertanyent a un partit nacionalista català, vaig mullar-me i vaig fer campanya positiva i activa pel SI. a la CONSTITUCIÓ .Això vol dir , que indirectament votava SI al Rei. A Espanya no els hi ha anat tant malament. Vam aconseguir arraconar el Bunker per sempre i obrir una escletxa a l’esperança..........................................?
Però SENYOR, han passat molts anys, i els nostres fills no es recorden, per que no hi eren. I encara que els hi expliquem, diuen papa - deixa estar aquest “rotllo”!!!
Aquest assumpte no és el meu.
I mentrestant, la seva família creix, i jo em preocupo –felicitats!. Però la gent apart dels viatges a Mallorca – vacances pagades - ens preguntem, però què més foten aquesta gent!
També em pregunto si Vostè té previst per DEMÀ alguna sortida per tots els seus fills i nets. Jo sap, tinc quatre fills, un gendre, dues joves i quasi quatre néts. Però tots, gràcies a Déu, treballen.
Ara vostè i d’altres se’ns espanten, perquè li han cremat unes quantes fotos. No n´hi ha per tant. No cal que tregui el Sant “Cristo” gros, i digui’ns fins quan i fins quants n´haurem de mantenir.

DONA'M EL TEU COS

Dona’m el teu cos,
però queda’t.
Amb la llibertat de viure
i no et facis esclava
del meu anhel.

Demà, si em tens
sigues la meva amiga
en l’eternitat d’un sol dia.
Demà passat
tornarem a començar,
i cercarem en l’horitzó,
nous llaços
que ens deslliguin
vells lligams.

moltes gràcies

Això de la informàtica és la pera! El dia disset de setembre vaig penjar el meu primer escrit, la meva primera –diguem-li poesia al ciber cosmos. Avui 30 de setembre, cent-un bojos i/o boges, des de Ukraïna fins als Estats Units, han llegit el què aquest vell, ha gosat escriure. Reeeeefot amb les comunicacions .Estic sorprès. La lectura des de Kief la puc, quasi bé sospitar; la de USA, no en tinc ni la mes remota idea. El que realment m’afalaga i és motiu de preocupació i responsabilitat, són els altres noranta-nou comunicants. Que Déu us agafi ben confessats i moltes gràcies pel vostre temps i la vostra atenció repetitiva i pacient.
Intentaré que a més sigui lleial.
Avui en el Rocar s’hi està molt bé .Fa sol i un ventet agradable La Mediterrània, és d’un blau intens i els avions militars que avui el matí feien el ximple, ja han fotut el camp, perdó l’aire ¡¡ Els meus gossos estan tranquils. Una tarda de tardor estiuenc....a Tiana.
Adéu fins demà

NO ET MALFIÏS

NO ET MALFIIS


No et malfiïs,
deixa’t enredar,
encara que sigui
per misericòrdia

És preferible ésser enganyat,
que viure
amb la pobresa dels diners,
o amb la misèria d’una veritat pobra.
A la fi dels seus dies
quant llur carro romangui buit,
correran a Déu,
buscant-se la felicitat eterna
i cercaran el teu perdó,
esperant que l’Eternitat
se’ls hi ompli

I tu...
sense ira -perdona’ls.
veuràs la desesperança
amb ulls d’agraïment.
però després
-ells-
tindran el buit etern
-i tu-
potser, i amb dignitat,
podràs morir per sempre.

Càntic a l'amor, a la vida, a la mort

CANTIC A L’AMOR, A LA VIDA, A LA MORT.


No,
no és l’hora encara.
La mort m’oblida
i haig
de viure ara.

Voldria que fóssim demà,
engegant a fer punyetes
tot l’ahir que tant em pesa.

Com em pesa l’ahir!


...I només tinc
aquesta vida
per a viure demà.

No vull tornar,
no vull lligar més
el meu espai d’eternitat.
No puc estimar
si l’amor
és presoner de l’egoisme
i del sou miserable
i prostituït d’un contracte.

No puc pensar
que m’estimes
si tinc la certesa
del teu sublim
i conformat avorriment.

A qui som fidels
si no som lliures.
La tasca que m’adreça
és més alta que l’afany
de viure un dia més
Cada dia

Deixa’m avui
i deixa’m que demà
t’abraci

Vull sentir la coïssor
de la incertesa.
Vull tenir el neguit
del teu comiat
I el goig egoista
del teu tornar.

Vull estimar-me, vull estimar-te

Saps....
si la rosa
és rosa,
és per que demà morirà.
Deixa´m despullar-te
de tots els teus pètals
efímers i eternals de bellesa
I deixa’m veure’t nua
Abans de la meva mort segura

Abraça’m fluixet,
o fort si vols,
no deixis que pensi.
Omple’m de tu.
No em cal ni el teu amor -si no ho vols-.
Només el teu respirar de matinada
i l’escalfor del teu cos



Aquesta poesia la vaig començar el 22 de febrer del 1977. És encara una poesia viva.

El Rocar

Al Rocar,
sobre la Casa Alta,
entre el verd, la mar i els blaus,
he trobat un amagatall, teu i meu, nostre i vostre.

No em pregunteu pas com ha estat,
era tot just caminant,
fugint del soroll,
buscant el vent, trobant la pau.

He vist,
la ginesta florida,
l´he olorada.
Una abella s’ha envolat emprenyada.

Els matolls veïns,
són de flors blanques, flors d’estepa,
petites margaridoies
mullades d’esperança.

Amb un llargandaix airós,
ens hem espantat
al mig d’un salt.

He caigut ben pla
sobre un matoll d’espígol.

Tot veient el cel,
tot veient la nostra mar,
tot veient els nostres turons
he pensat que aquest lloc era el nostre i el vostre.

Era el teu i el meu.
No em preguntis pas com, era Tiana.

Sóc en carles Casanovas aprenent de poeta que, ara en la jubilació, tinc temps per pensar. No sé si els meus pensaments interessaran a algú, però almenys aquests pensaments i poemes quedaran escrits.
No pretenc ser res ni erigir-me en res. Només aspiro a que si hi ha algú que em llegeixi, si hi troba un possible nexe m'ho faci saber. Tinc toooooooooooooooot el temps.